"Poch á poch anirém veyent que la causa dels nostres mals, era mes aviat la existencia de Madrit, que l'existencia de la mateixa monarquía". La Campana de Gràcia 22 de juny de 1873, i com si fos avui mateix. No és el PP, no és el PSOE, no és ni Felipe VI, és l'estat espanyol.

Ranma 1/2 over the years

Maomao and the consorts, group cosplay

😱💔🇱🇧 Quedo destruido el mausoleo de Simón Pedro, apóstol de Cristo, en la aldea de Shama en el sur de Líbano De unos 1925 a 1995 años de antigüedad.👇

Una odontòloga japonesa, la doctora Hitomi, està aprenent català per comunicar-se millor amb la família del seu marit que és català. I tu vas i els hi canvies la llengua quan notes que no són d'aquí? No, paioooo !

La USAP venç 24-47 a l'Ais occita i s'assegura la permanència al Top 14

Una de les sèries que va marcar el meu desenvolupament emocional

When judges remind you why they’re the ones judging:

Per què volen parlar una llengua que només dominen 500 milions de persones al món si l’anglès el parlen 1.500 milions de persones? Per cridar l’atenció? Per molestar? El Mundial és un esdeveniment global i en anglès ens entenem tots! El nacionalisme és una malaltia.

#どちらかというとこっちのOPが好き 正しいタイトルは「見知らぬ国のトリッパー」でした。 すみませんm(_ _)m このフィルムでのペルシャの細かいリアクションなどが愛らしく思えたんですが、ラスト近くの窓辺に座ってる彼女の姿が決定打でした（←曲関係ないじゃんｗ

Fa 40 anys, un home tímid es posava un bigoti postís per vèncer la por i es transformava davant les càmeres. Es deia Josep Maria Bachs. El Filiprim només va estar quatre anys en antena, però va marcar una època. Era un xou juganer, amb trucades en directe a l'audiència —un recurs de ràdio que ningú feia a la tele— i aquells telèfons estrafolaris que encara recordem. El nom va sortir d'una broma de l'Arguimbau: de "filar prim" a Filiprim. Bachs venia de la ràdio i hi va portar un humor anglès, irònic, intel·ligent. Va envoltar-se dels millors: el Perich, en Tom, en Romeu, el Ramon Navarro amb el seu "Senyor Bachs, nyè!" que la gent li cridava pels carrers. Però el que el feia gran era ell. Un professional "com una catedral", recorda qui hi va treballar: s'encarregava que no fallés res. Fora de l'antena, en canvi, costava trobar-se'l fent vida social. La màscara se la treia a casa. El Filiprim va arribar, en paraules del Ramon Navarro, "a l'ànima de Catalunya". I encara avui alguns diuen: "Quina pena, TV3, haurien de fer-lo tornar." A la Newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlem de temes legals i fiscals però també expliquem històries com aquesta i connectem els dos mons. Al primer comentari et deixo l'enllaç on apuntar-t'hi de franc

Els falangistes dels Comuns son mes nazi espanyols que VOX Nota - El meu comentari no te perquè ser compartit per la persona de qui faig captura de pantalla de la piulada

Si el castellà el parlen 500 milions de persones vol dir que no el parlen més de 7.000 milions. L'anglès tampoc és molt més: si el parlen 1.500 milions vol dir que no el parlen més de 6.000. Un 81% del món no parla la llengua més parlada. Així que dir que el teu idioma és millor per utilitat és patètic. Tots els idiomes tenen utilitat en les seves comunitats de parlants.

Hahaha L'esquerra sempre fent el ridícul. Així volen arreglar el problema de les violacions?

“Si parlo català amb la meva mare a Madrid, molesta.” Judit Mascó. 1990 s, Saragossa: mirades d’odi als telèfons públics. Res de nou. Espanya continua sent Espanya.

Seria Catalunya part d'Espanya sense amenaça de violència policial i de presó? No. Per tant, és un país ocupat. Següent pregunta.

“Qui pugui fer, que faci” Hi ha moments en la història d’un país en què la diferència no la marquen les institucions. Ni els partits. Ni tan sols els governs. La marca una actitud. Durant els darrers anys, Catalunya ha viscut una depressió col·lectiva. Els anys posteriors a l’1 d’Octubre van deixar una sensació amarga: La d’un poble que havia fet un esforç extraordinari i que, després, havia estat conduït cap a la impotència per una classe dirigent més preocupada per gestionar la claudicació, i salvar el seu indigne cul, que per construir el futur. I així ens van acostumar a esperar. Esperar que algú resolgués els problemes. Esperar que algun partit reaccionés. Esperar que alguna institució liderés. Esperar temps millors. I mentre esperàvem, el país s’anava fent petit. Per això aquests dies han estat tan sorprenents. La visita del Sant Pare no només ha estat un esdeveniment religiós. Ha estat un recordatori de qui som quan deixem de mirar-nos el melic, quan deixem les auto-felacions narcisistes i l’autoconmiseració. Hem vist una Barcelona orgullosa. Hem vist gent treballant, organitzant-se, participant, fins i tot conspirant (bravo cantaires, perquè heu guanyat). Hem vist polítics (alguns), institucions, entitats i milers de ciutadans remant en la mateixa direcció. I sobretot hem tornat a veure una actitud que feia molts anys que no apareixia. Una actitud difícil de definir. En @jaumeclotet ens recordava avui que potser la manera més precisa de descriure-la és recuperant la crida a la Jihad fatxa de’n José María Aznar: “Quien pueda hacer, que haga.” Més enllà de qui la pronunciés, la idea és poderosa. Vol dir deixar d’esperar permisos. Vol dir assumir responsabilitats. Vol dir entendre que els grans canvis no apareixen perquè algú els decreta des d’un despatx, sinó perquè milers de persones decideixen actuar allà on són. El ciutadà que parla per defecte en català. L’empresari que crea una empresa. L’investigador que impulsa un projecte. El professor que forma millor els seus alumnes. L’arquitecte que somia una connexió entre terra i cel. L’enginyer que resol un problema. La periodista que explica les coses amb honestedat. El ciutadà que deixa de lamentar-se i comença a construir. Catalunya va ser gran quan aquesta era la seva manera natural d’entendre el món. Quan els industrials construïen fàbriques perquè l’Estat no les faria. Quan les cooperatives aixecaven escoles. Quan la societat civil creava hospitals, ateneus, caixes d’estalvi, orfeons, universitats populars i associacions de tota mena. Quan davant d’un problema la resposta instintiva era: “ja ho farem nosaltres.” I als de Madrid, que els bombin, com molt bé va dir l’alcalde Trias. Potser el principal llegat d’aquests dies no és la torre acabada de la Sagrada Família. Ni les cerimònies. Ni les fotografies. Potser és el recordatori que encara hi som. Que el país continua ple de gent capaç. Que encara existeix energia, talent i vocació de servei. Que no estem condemnats a esperar eternament que algú ens rescati. Que ho hem de fer nosaltres. Tots junts, i cadascú a casa seva. I que, davant dels enormes reptes que tenim per davant (especialment amb la preservació de la llengua), la resposta continua sent la mateixa que sempre ha funcionat. Qui pugui fer, que faci.

The difference between whom to date and whom to marry.. 😂

This is just incredible.