hasta el 1 de julio no es del Real Madrid, pero que voy a saber yo que no soy periodista de todas las aficiones como la gente del MARCA.

Honestly this is embarrassing.

RT @viquirepublica: @Pontifex_es El rei del qual parleu va ordenar això 👇🏻, contra gent que en democràcia, volia votar… t.co/QVLBkh…

Un sueño hecho realidad! Muy feliz por debutar con el mejor equipo del mundo y por la victoria!!! VISCA EL BARÇA!!! 🔵🔴💪🏼

🟡 Els racistes no són part de la lluita educativa: així s’expulsa a “Nosaltres Sols” de la manifestació per l’Educació #vagaeducació

Esta GENTUZA no sale en las televisiones. Tanta inmigración y la mayoría son de esa calaña‼️

Els Awami no volen pagar "protecció" a la nova màfia argelina pq ja paguen als marroquins…

Bon dia. Avui, a les 12 h, entrevistem a dos actors de la sèrie del "Com si fos ahir" Concretament, ens visiten Abril Julien (Zoe) i Guillem Font (Liam) 107.5 FM 📻 (Girona)

S'ha de fer pedagogia, Pedrerol. No s'ha d'imposar l'espanyol, sinó fer-lo una llengua més simpàtica!

Espanyolíssims descobrint que EL IDIOMA HABLADO POR 300 MIL MILLONES DE PERSONAS no serveix per a res fora de la seva imaginació

RT @guerreranight: Es que es alucinante que intenten callar a las víctimas de este depredador.

RT @MontseAvril: @aya1039_ 🤷‍♀️ x.com/MontseAvril/status/206…

Haurà provat amb una @EstrellaDammCat ?

Bon dia La independència és l'únic camí, l'única sortida, l'única solució

El més greu de tot és que els fan fora perquè sospiten que cantaran Els Segadors. Els Segadors. L’himne nacional de Catalunya. L’himne de la nostra terra, de la Sagrada Família, de Gaudí i de generacions de catalans. Un himne que hauria d’haver sonat amb tota naturalitat, sense que ningú l’hagués de demanar, per una simple qüestió de dignitat i respecte. Però estem en mans d’una classe política que ni tan sols és capaç de defensar els símbols nacionals més elementals, no fos cas que algú s’incomodés. I ara venen els escarafalls de sempre, dels que els han donat suport. el crit al cel i l’indignació mentre en passem una altra, oblidem i tornem a començar. No son capaços de defensar el nostre himne, peró amb lo de defensar un estat hi tindran la mà trencada tu!

“Qui pugui fer, que faci” Hi ha moments en la història d’un país en què la diferència no la marquen les institucions. Ni els partits. Ni tan sols els governs. La marca una actitud. Durant els darrers anys, Catalunya ha viscut una depressió col·lectiva. Els anys posteriors a l’1 d’Octubre van deixar una sensació amarga: La d’un poble que havia fet un esforç extraordinari i que, després, havia estat conduït cap a la impotència per una classe dirigent més preocupada per gestionar la claudicació, i salvar el seu indigne cul, que per construir el futur. I així ens van acostumar a esperar. Esperar que algú resolgués els problemes. Esperar que algun partit reaccionés. Esperar que alguna institució liderés. Esperar temps millors. I mentre esperàvem, el país s’anava fent petit. Per això aquests dies han estat tan sorprenents. La visita del Sant Pare no només ha estat un esdeveniment religiós. Ha estat un recordatori de qui som quan deixem de mirar-nos el melic, quan deixem les auto-felacions narcisistes i l’autoconmiseració. Hem vist una Barcelona orgullosa. Hem vist gent treballant, organitzant-se, participant, fins i tot conspirant (bravo cantaires, perquè heu guanyat). Hem vist polítics (alguns), institucions, entitats i milers de ciutadans remant en la mateixa direcció. I sobretot hem tornat a veure una actitud que feia molts anys que no apareixia. Una actitud difícil de definir. En @jaumeclotet ens recordava avui que potser la manera més precisa de descriure-la és recuperant la crida a la Jihad fatxa de’n José María Aznar: “Quien pueda hacer, que haga.” Més enllà de qui la pronunciés, la idea és poderosa. Vol dir deixar d’esperar permisos. Vol dir assumir responsabilitats. Vol dir entendre que els grans canvis no apareixen perquè algú els decreta des d’un despatx, sinó perquè milers de persones decideixen actuar allà on són. El ciutadà que parla per defecte en català. L’empresari que crea una empresa. L’investigador que impulsa un projecte. El professor que forma millor els seus alumnes. L’arquitecte que somia una connexió entre terra i cel. L’enginyer que resol un problema. La periodista que explica les coses amb honestedat. El ciutadà que deixa de lamentar-se i comença a construir. Catalunya va ser gran quan aquesta era la seva manera natural d’entendre el món. Quan els industrials construïen fàbriques perquè l’Estat no les faria. Quan les cooperatives aixecaven escoles. Quan la societat civil creava hospitals, ateneus, caixes d’estalvi, orfeons, universitats populars i associacions de tota mena. Quan davant d’un problema la resposta instintiva era: “ja ho farem nosaltres.” I als de Madrid, que els bombin, com molt bé va dir l’alcalde Trias. Potser el principal llegat d’aquests dies no és la torre acabada de la Sagrada Família. Ni les cerimònies. Ni les fotografies. Potser és el recordatori que encara hi som. Que el país continua ple de gent capaç. Que encara existeix energia, talent i vocació de servei. Que no estem condemnats a esperar eternament que algú ens rescati. Que ho hem de fer nosaltres. Tots junts, i cadascú a casa seva. I que, davant dels enormes reptes que tenim per davant (especialment amb la preservació de la llengua), la resposta continua sent la mateixa que sempre ha funcionat. Qui pugui fer, que faci.

No han pogut evitar la imatge. Salvem Catalunya!

RT @lopezj2705: Me sobran las palabras. Solamente nos queda escuchar a @IreneMontero

Els independentistes que critiqueu, insulteu o menyspreeu altres independentistes no feu res més que posar bastons a les rodes del nostre projecte. Escolteu el que diu Jordi Domingo, president del Consell de la República. Qualsevol independentista ha de ser acceptable en la lluita per la independència del país, pensi el que pensi.