La gent sempre ha tingut el curiós hàbit de torturar-se mútuament. La diferència d'una minoria respecte la gran majoria de persones és que alguns ho fem d'una gran, original i plaent manera.
La gradualitat de la teva sinuosa i lenta percepció. Sentir-te femeninament observada —i per suposat, desitjada—. Corroborar-ho. Però lluny d'iniciar una conscient indiferència que et desgasti i t'enervi, com a licàntropa que ets, t'agrada i et fa estremir la pell.
Dues ànsies buscant el mateix motiu. Dues ànimes trobades i reconegudes entre milers. Dues cares de la mateixa moneda. Dues maneres de pertànyer —diferents entre elles—, però juntes esdevenen en úniques: Nosaltres.
Diuen que hi ha històries que neixen per a ser oblidades perquè s’escriuen sobre paper mullat. Però n’hi ha d’altres que neixen per sobreviure al temps, perquè s’han escrit amb la tinta de la perpetuïtat.
M'agrada sentir el soroll de les ones esclatar contra un escull de roca. M'agrada sentir la remor del mar, sobretot quan se sent rugir entre les teves cuixes, i provocat per les teves ganes.
Et podria dir tantes coses. Et podria recitar tants anhels i tants desitjos. Et podria dedicar tantes paraules, tants petons, tantes carícies, que les podria plasmar en tants i tants llibres, que amb tots ells et podria fer un vestit a mida de les nostres ganes.
Permet-me apoderar-me d'alguna cosa teva; d'una carícia, d'un xiuxiueig, d'un batec, d'un sospir, d'un petó, del reflex de la llum als teus ulls, d'uns instants entre els teus braços. D'un simple "et desitjo".
No hi ha victòries ni derrotes en totes les nostres històries. No hi ha guanyadors ni perdedors en les nostres batalles. Només hi ha el goig de veure reflectit en el rostre de l'altre el rastre de l'absolut.