Lewandowski amb l’estelada i Lamine amb una bandera d’una causa llunyana. La imatge no fa mal per la bandera en si, sinó pel mecanisme que deixa al descobert.
A Catalunya qualsevol causa del món troba de seguida una entrada noble, estètica, emocional. La causa catalana, en canvi, sempre ha de demanar torn, justificar-se, no molestar, no semblar massa seva.
El que cansa és aquesta mania catalana de convertir tots els espais propis en escenaris de moral universal. Sempre preparats per emocionar-nos amb qualsevol conflicte extern, sempre finíssims per entendre tots els pobles del món, sempre disponibles per patir per tothom. I quan toca posar Catalunya al centre, ai, compte, no ens passem, no fem lleig, no siguem massa nacionalistes.
Ens han educat tan bé que som capaços d’emocionar-nos per tots els pobles abans que mirar de cara el nostre. Una rua del Barça a Barcelona no hauria de ser un aparador global de causes. Hauria de recordar, sense demanar perdó, que aquí la nació pendent és la catalana.