Ja n'hi ha prou, tela!
Un jubilat en cadira de rodes paga 400 euros al mes per una habitació rellogada en un pis sense aigua corrent. No se’n pot anar: diu que la seva pensió no li permet llogar cap altra cosa.
El pis, a Gavà, el té llogat una dona que va deixar de pagar el lloguer a la propietària fa uns dos anys. Tampoc no paga la llum —està connectada a la xarxa de manera il·legal— i no hi ha aigua corrent a l’habitatge.
El que ho converteix en un negoci: relloga tres de les quatre habitacions, una cosa prohibida en el contracte. Si cadascuna li deixa uns 400 euros, són 1.200 al mes per un pis que no és seu i que no paga.
A això s’hi suma una ajuda pública pròxima als 500 euros. Fent números, al voltant de 1.700 euros al mes. Més del doble del que cobra de pensió el jubilat que viu en una d’aquestes habitacions.
I aquí hi ha el doble raser que indigna. El jubilat va cotitzar tota la vida, va ser cuiner i fa mesos que demana a l’Ajuntament que l’ajudin a trobar un habitatge digne. Li han ajornat la cita dues vegades.
La raó que li donen és kafkiana: com que cobra una pensió, tècnicament «disposa de recursos econòmics propis», de manera que hauria de buscar-se l’habitatge pels seus propis mitjans. La seva pensió el descarta de l’ajuda, però no li arriba per pagar un lloguer de mercat.
L’Ajuntament assegura que el continua atenent, que fa un seguiment de la seva situació i que valorarà el seu reallotjament, però que ara mateix atenen casos «més urgents i prioritaris».
Resultat: qui no paga el lloguer, relloga habitacions i cobra una ajuda es queda. Qui va cotitzar tota la vida i cobra una pensió baixa, espera.
A la meva Newsletter parlo de temes legals i fiscals, però també explico històries com aquesta. Et deixo l’enllaç al primer comentari 👇