Ahir al vespre després d’haver vist la ignominiosa expulsió dels cantaires de la Sagrada Família vaig tancar el dia amb el poema de Verdaguer, “Se’n cansaran?”. Perquè nosaltres, com els cantaires, no ens cansarem de voler viure en un país normal on voler cantar l’himne nacional no comporti una expulsió vergonyosa. Vergonya als que expulsen en nom d’una falsa i hipòcrita normalitat inexistent per ‘quedar bé’ davant dels poderosos.
La visita del Sant Pare ha generat molts elements per a la reflexió. La majestuositat i bellesa d’un acte com la il·luminació de la magnífica torre de Jesús va ser espectacular i ha desfermat un legítim orgull ciutadà ben agradable i molt benvingut en temps de vergonyes col·lectives. El menys edificant segurament ha estat que
en un estat aconfessional, hi hagi diputats més papistes que el Papa, que només semblaven competir entre ells per veure qui l'aplaudia més fort per no allunyar-se públicament del poder mediàtic de Lleó XIV, amb independència del que han defensat i votat en la mateixa seu parlamentària on ell feia el seu discurs.
Personalment i arran de la polèmica inicial en relació a la llengua del nostre país; vaig refusar la invitació per assistir als actes i, com tanta altra gent, vaig preferir afegir-me a fer gestions per ajudar a garantir-hi la presència del català. Al final, el Papa ha estat el que millor sembla haver entès què representa per a nosaltres l’ús normal de la nostra llengua mentre que l’església catalana té un franc camí de millora per endavant.
Però, malgrat el delirant oportunisme polític que ha generat la visita, el més letal per a Catalunya sempre acaba essent l’actitud dels colonitzats subalterns que exerceixen l’autocensura nacional que els empetiteix a ells i, en canvi, fa grans gestos com els dels cantaires. Gràcies per la dignitat!
"Totes les ones de la mar no podran rompre un gra d'arena".
Jacint Verdaguer.
x.com/uanranau/status/206481…