Recordeu el “ni un paper a terra” i el seu fracàs? Doncs aquí explico la meva estratègia per aconseguir la independència de Catalunya:
2017: Gairebé ho teníem (o almenys creiem), però els nostres polítics sabien que era impossible la independència per aquesta via pacífica i amable. Per què un país havia d’arriscar la seva relació amb Espanya defensant un procés independentista que acabaria malament?
Aquesta és una gran pregunta i la resposta és complexa, però la clau de tot és que el 2017 existia estabilitat internacional, és a dir, un moment en què funcionava l’ordre liberal internacional. Realment, però, això anava en contra de Catalunya.
Actualment, la situació internacional és radicalment diferent, perquè estem en un ordre fragmentat on el poder ha substituït les normes. Això és justament el que juga a favor de Catalunya: l’utilitarisme estratègic.
Però la història dels processos independentistes d’altres regions ens demostren una cosa: que qui vol la independència s’ha d’aliar amb l’enemic de qui ocupa el futur estat. “L’enemic del meu enemic és el meu amic”.
Sabeu quin és el problema de tot això? Que, avui dia, cap partit de l’arc parlamentari català visiona aquesta estratègia ni se l’ha plantejat mai. Ni ERC, ni Junts, ni la CUP, ni Aliança Catalana.
La Unió Europea defensarà la independència? No! França defensarà la independència? Tampoc! Israel? Encara menys.
Vull que tothom tingui clara una cosa, la independència no s’assolirà amb pactes i negociacions pacífiques. Catalunya no és una excepció a la història i, si vol independitzar-se, ha d’aprendre més del que té per ensenyar.
Junts i ERC es pensaven que la UE ens escoltaria el 2017. No va ser així. Ara estan deambulant sense un rumb fix en aquest sentit. I Aliança Catalana, bàsicament, s’està desvivint per donar suport a Israel, als EUA i, en conjunt, a altres països on guanya l’extrema dreta. Ni els uns ni els altres plantegen cap proposta seriosa per aconseguir la independència.
Doncs bé, quina és la solució definitiva? (amb molts riscs)
Anem-hi directes, però adverteixo que no sol agradar.
L’única opció que té Catalunya per esdevenir un estat independent és, com hem dit, aliant-se no només amb l’enemic d’Espanya, sinó també de la UE. Crec que ja queda clar quin és.
Perquè justament, aquest país sí que està disposat a desestabilitzar Europa, no perquè sigui amable, sinó per utilitarisme estratègic.
Ara bé, cal entendre les conseqüències (poden ser devastadores), d’aliar-se amb algú així i no estic segur si la societat catalana estaria disposada a viure malament durant un període de temps pel fet d’aconseguir la independència.
També és cert que se'ns obririen noves vies comercials i aliar-se amb un membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides evitaria l’aplicació de sancions generalitzades i una intervenció estrangera, almenys dins del marc de l’ONU (no de l’OTAN). Fora d’això, no veig que Catalunya tingui cap més possibilitat de ser independent.
Per mi, qualsevol partit que prometi la independència amb una estratègia lluny d’aquesta, no és creïble.
Creus que Catalunya, que ha viscut en un estat de benestar de l'ordre liberal, estaria realment disposada a renunciar aquesta posició per convertir-se en un actor de ruptura en un escenari on les regles han desaparegut?