No sóm un poble vençut i per tant no hauríem d’estar representats per polítics vençuts.

No polititzi les llengües. Estan per entendre's i l'anglès és l'idioma universal.

A ver, la dejas de usar porque te han pillado enchufando a tu pareja y ya no tienes credibilidad. Pero está bien intentar recoger la poca credibilidad que te queda al salir

Perquè Verdaguer, mort abans d'hora, no fou a temps de portar les "barres de sang" catalanistes cap al següent estadi lògic després del "Memorial de Greuges", és a dir cap a l'independentisme ple. Però Gaudí sí i, com Guimerà, des de 1918 es tornà netament separatista. Fi.

🤣

Sabem ja qui va difondre aquesta foto? Gabriel Rufian no va ser segur, però qui?!

¿Por qué todos los putos días vemos a este hdlgp haciendo una entrevista? En la cárcel debería estar pudriéndose por el daño que le hizo al Barça. Por cierto, el otro día supimos que tiene negocios con Florentino. Está claro que destrozó al Barça a propósito.

El 14 de juny de 1925 va tenir lloc la primera gran xiulada a l'himne d'Espanya al camp del Barça. El camp fou clausurat i el club suspès durant sis mesos. El president Gamper obligat a dimitir i a prendre -també- el camí de l'exili.

A veure si ho entenc: els socialistes es passen dècades alliçonant-nos sobre la importància de tenir impostos elevats per a pagar serveis socials i tota la mandanga, i resulta que el seu líder polític i alhora ex-president del govern feia de contrabandista de joies i utilitzava la "valija diplomática" per evadir el pagament d'IVA, impostos especials, transmissions patrimonials, o IRPF!!! On són les queixes de tots els professors de la Mary Poppins University??? lavanguardia.com/politica/20…

Ser castellà debia estar tan mal vist al s.XIX, que es van passar a lo espanyol com a una sortida cap endavant desesperada atribuint-se pel camí tot allò que no era seu.

Això dels cantaires ho pagaran. Serà per events…

🎯Jo, què voleu que us digui: amb una policia que es dedica a espiar assemblees de professors i a neutralitzar cantaires, em sento molt més segur. Prioritzar la persecució de professors i cantaires per davant de màfies, delinqüents, violadors, lladres i bandes criminals em transmet una confiança immensa. Tot en ordre. Gràcies @nuriaparlon . Gràcies Trapero

“Els cantaires van ser encapsulats pels Mossos d’Esquadra a petició del Cos Nacional de Policia. Pobres Mossos, reduïts a vigilants del gueto”, escriu @QuicoSalles elmon.cat/opinio/han-perdut-…

Mostra totes les pàgines, trampós.

Pare, enllestirem la lluita fins al final, tal com ens has ensenyat a fer-ho. Gràcies a tothom per acompanyar-nos. Gràcies per la vida, pare. Mai no t’oblidarem. T’estimarem sempre. Visca la terra! La lluita continua!

Avui és Sant Antoni de Pàdua, patró dels paletes i del gremi de la construcció, i #taldiacomavui de 1908, després d'haver cobert aigües a la Casa Milà i celebrar-ho posant aquesta bandera catalana a la coberta, Gaudí i Milà portaren els obrers a Montserrat i els pagaren un dinar.

IRLANDA ENS MARCA EL CAMÍ Irlanda ens marca el camí perquè encara recorda una cosa que a Europa li fa una mandra infinita admetre. Que una comunitat no és una oficina. No és una suma de consumidors amb DNI, ni una massa de gent que ha d’acceptar qualsevol canvi perquè quatre buròcrates en diguin convivència. Una comunitat té pell. Té memòria. Té morts. Té carrers que han vist néixer avis, pares i fills. I quan tot això és tractat com si fos mobiliari urbà, un dia la gent reacciona. El cristianisme d’estora no ho entén. O fa veure que no ho entén, que encara és pitjor. Veu un poble que s’alça i només sap parlar de desordre. Veu un barri que diu prou i corre a dir-ne odi. Veu gent que ja no vol ser trepitjada i els demana calma, acollida, bones maneres, molta pau social. La pau dels qui callen mentre els passen per sobre, vaja. Molt edificant tot. Irlanda no ens parla d’un poble atacant per gust. Ens parla d’una comunitat defensant-se quan ja té la sensació que ningú la defensa. Quan l’Estat protegeix abans el relat que la gent. Quan els mitjans arriben amb la condemna escrita abans d’haver escoltat el barri. Quan qualsevol inquietud popular queda traduïda en extremisme, feixisme, odi o alguna d’aquestes paraules que serveixen per tancar converses sense mirar res. També hi ha violència en desarrelar una comunitat. També hi ha violència en fer irreconeixibles els barris sense haver demanat permís als qui hi vivien. També hi ha violència en exigir a un poble que accepti la seva dissolució amb un somriure i, a sobre, donant les gràcies. Però aquesta violència és neta, administrativa, amb informes, subvencions, rodes de premsa i gent molt correcta parlant de diversitat. Després crema un contenidor i, mira per on, resulta que la violència ha començat aquell vespre. No cal convertir cada esclat en una missa solemne. Tampoc cal fer veure que tot és bonic. Hi ha ràbia, hi ha brutor, hi ha coses que fan nosa. Però ja n’hi ha prou de condemnar sempre el mateix costat. El poder pot alterar un país, remenar-li la demografia, buidar-li la continuïtat, empènyer-lo a callar i després exigir que la gent protesti amb una instància, una espelma i una frase amable. Això no és ordre. És doma. Un cristianisme amb columna vertebral no celebra el caos. Però tampoc no beneeix la submissió. Sap que la caritat no vol dir suïcidi nacional. Sap que estimar el proïsme no obliga ningú a deixar casa seva sense porta. Sap que la mansuetud cristiana no té res a veure amb fer de catifa perquè l’Estat, el mercat i la ideologia hi passin per sobre amb les sabates enfangades. A Catalunya això ens toca de ple. Fa massa temps que ens eduquen per desaparèixer amb bona lletra. Ser bons, ser tous, entendre-ho tot, cedir sempre, no incomodar, no aixecar gaire la veu. Una catalanitat simpàtica, folklòrica, administrable. Un cristianisme sense poble. Una nació que demana perdó abans fins i tot d’haver-se defensat. Irlanda ens marca el camí perquè ens recorda que els pobles no es conserven només amb arguments. També cal presència. Límit. Coratge. Instint. Després ja vindrà la forma, l’ordre, el llenguatge i la direcció. Però abans hi ha una cosa més elemental, gairebé física. No fer d’estora. No acceptar que casa teva sigui convertida en una sala d’espera per a qualsevol projecte que no has decidit. El món que ve no serà tan net com es pensen els ideòlegs. Rebrotaran les ètnies i s’esfullaran les ideologies. Tornaran els pobles, les comunitats, les lleialtats fondes, les fronteres morals, les preguntes que el liberalisme havia amagat sota la catifa. I qui només tingui una moral de renúncia, una nació avergonyida i una fe domesticada quedarà a mercè dels qui sí que saben què volen conservar. Catalunya no necessita aprendre a odiar. Necessita desaprendre a desaparèixer. Irlanda ens marca el camí perquè allà encara es veu, amb tota la incomoditat que calgui, una veritat antiga. Quan una comunitat sent que li prenen la casa, o es defensa, o deixa de ser comunitat.

Segona conclusió, i que repeteixo a risc de fer-me pesat: la Sagrada Família, l'església més alta del món, l'edifici més alt de Catalunya, l'obra d'arquitectura més alta (Collserola i la tèrmica de Sant Adrià són enginyeria, no arquitectura) no fa 172,5 metres. Fa 175,5 metres.

Però deixem en Torralba en pau i fixem-nos en aquest ninot que fa de batlle de Barcelona: fa poc l'home feia el ridícul a TV3 dient que Montjuïc és "el punt més alt de la ciutat", quan no només el temple el supera per 30 metres... és que el Turó del Carmel s'eleva fins als 266 m!

Si el problema fos aquest no caldria cap amenaça. Per tant, no cola.

Ningú parla del fracàs del sexenni democràtic que és la clau per entendre Gaudí.