IRLANDA ENS MARCA EL CAMÍ Irlanda ens marca el camí perquè encara recorda una cosa que a Europa li fa una mandra infinita admetre. Que una comunitat no és una oficina. No és una suma de consumidors amb DNI, ni una massa de gent que ha d’acceptar qualsevol canvi perquè quatre buròcrates en diguin convivència. Una comunitat té pell. Té memòria. Té morts. Té carrers que han vist néixer avis, pares i fills. I quan tot això és tractat com si fos mobiliari urbà, un dia la gent reacciona. El cristianisme d’estora no ho entén. O fa veure que no ho entén, que encara és pitjor. Veu un poble que s’alça i només sap parlar de desordre. Veu un barri que diu prou i corre a dir-ne odi. Veu gent que ja no vol ser trepitjada i els demana calma, acollida, bones maneres, molta pau social. La pau dels qui callen mentre els passen per sobre, vaja. Molt edificant tot. Irlanda no ens parla d’un poble atacant per gust. Ens parla d’una comunitat defensant-se quan ja té la sensació que ningú la defensa. Quan l’Estat protegeix abans el relat que la gent. Quan els mitjans arriben amb la condemna escrita abans d’haver escoltat el barri. Quan qualsevol inquietud popular queda traduïda en extremisme, feixisme, odi o alguna d’aquestes paraules que serveixen per tancar converses sense mirar res. També hi ha violència en desarrelar una comunitat. També hi ha violència en fer irreconeixibles els barris sense haver demanat permís als qui hi vivien. També hi ha violència en exigir a un poble que accepti la seva dissolució amb un somriure i, a sobre, donant les gràcies. Però aquesta violència és neta, administrativa, amb informes, subvencions, rodes de premsa i gent molt correcta parlant de diversitat. Després crema un contenidor i, mira per on, resulta que la violència ha començat aquell vespre. No cal convertir cada esclat en una missa solemne. Tampoc cal fer veure que tot és bonic. Hi ha ràbia, hi ha brutor, hi ha coses que fan nosa. Però ja n’hi ha prou de condemnar sempre el mateix costat. El poder pot alterar un país, remenar-li la demografia, buidar-li la continuïtat, empènyer-lo a callar i després exigir que la gent protesti amb una instància, una espelma i una frase amable. Això no és ordre. És doma. Un cristianisme amb columna vertebral no celebra el caos. Però tampoc no beneeix la submissió. Sap que la caritat no vol dir suïcidi nacional. Sap que estimar el proïsme no obliga ningú a deixar casa seva sense porta. Sap que la mansuetud cristiana no té res a veure amb fer de catifa perquè l’Estat, el mercat i la ideologia hi passin per sobre amb les sabates enfangades. A Catalunya això ens toca de ple. Fa massa temps que ens eduquen per desaparèixer amb bona lletra. Ser bons, ser tous, entendre-ho tot, cedir sempre, no incomodar, no aixecar gaire la veu. Una catalanitat simpàtica, folklòrica, administrable. Un cristianisme sense poble. Una nació que demana perdó abans fins i tot d’haver-se defensat. Irlanda ens marca el camí perquè ens recorda que els pobles no es conserven només amb arguments. També cal presència. Límit. Coratge. Instint. Després ja vindrà la forma, l’ordre, el llenguatge i la direcció. Però abans hi ha una cosa més elemental, gairebé física. No fer d’estora. No acceptar que casa teva sigui convertida en una sala d’espera per a qualsevol projecte que no has decidit. El món que ve no serà tan net com es pensen els ideòlegs. Rebrotaran les ètnies i s’esfullaran les ideologies. Tornaran els pobles, les comunitats, les lleialtats fondes, les fronteres morals, les preguntes que el liberalisme havia amagat sota la catifa. I qui només tingui una moral de renúncia, una nació avergonyida i una fe domesticada quedarà a mercè dels qui sí que saben què volen conservar. Catalunya no necessita aprendre a odiar. Necessita desaprendre a desaparèixer. Irlanda ens marca el camí perquè allà encara es veu, amb tota la incomoditat que calgui, una veritat antiga. Quan una comunitat sent que li prenen la casa, o es defensa, o deixa de ser comunitat.

Violacions greus de drets fonamentals de la policia contra els 600 cantaires via @elnacionalcat elnacional.cat/ca/opinio/vio…

Vergonya de l'abat de Montserrat. Amb tota la polèmica per arraconar l nostra llengua fa el discurs parlant més castellà que el Sant Pare. Mai montserrat havia estat tant espanyolitzada.

El delegat del govern espanyol menteix. Els cantaires van ser expulsats per la policia espanyola abans d’acabar l’acte i quan encara tenien una actuació durant la benedicció de la torre de Jesús. Per això portaven el fanalet a les mans com es veu en aquestes imatges:

Apel·lar al 'amigos para siempre', a l'esperit olímpic i a tota la mandanga federalista, soleturista i nacionalista era més fàcil quan no hi havia xarxes, quan controlaven el 100% del relat i, sobretot, quan no havien sortit en tromba a acomidar la policia al crit d'aporellos.

APROPIACIÓ CULTURAL ESPANYOLA (Me la paso pel folre) La Sagrada Família és catalana. No és una postal espanyola amb una mica de color local. No és un decorat disponible per al protocol de l’Estat. És una obra catalana, nascuda d’una ciutat catalana, d’una cultura catalana i d’una manera catalana d’entendre la bellesa, la fe, l’ofici i la continuïtat. Espanya ho sap perfectament. Per això la vol. No la vol perquè l’entengui. La vol perquè brilla. Perquè té món. Perquè impressiona. Perquè dona prestigi. I tot allò català que impressiona, Espanya corre a posar-s’ho a la vitrina com si fos seu. Aquesta és la seva apropiació. No venen a mirar la Sagrada Família. Venen a espanyolitzar-la amb protocol, relat, llengua i poder. Venen a convertir una obra catalana en escenografia d’Estat. Venen a dir al món que això també és Espanya, com si Catalunya fos només el lloc on Espanya guarda les seves coses boniques. I quan el català demana centralitat a casa seva, aleshores apareix la bèstia. Regional. Imposició. Politització. Sempre la mateixa cantarella. La pedra catalana els encanta. La llengua catalana els molesta. Gaudí els encanta. La catalanitat de Gaudí els sobra. Barcelona els encanta. Catalanisme com a subjecte nacional els fa nosa. Volen la Sagrada Família sense el poble català al centre. Volen el temple sense la nació. Volen la bellesa sense l’arrel. Volen el fruit i menyspreen l’arbre. I encara tenen la barra d’acusar-nos a nosaltres de fer política quan afirmem que una obra catalana és dels catalans. Nostra. No hem de demanar perdó per dir-ho. Ni hem d’abaixar el to. Ni hem de fer veure que això va de sensibilitats lingüístiques o de detalls protocol·laris. Va de poder. Va de qui posa el marc. Va de qui té dret a dir què és la Sagrada Família davant del món. La Sagrada Família no és Espanya a Barcelona. És Catalunya dreta, feta pedra, llum i memòria. Si això els incomoda, que s’hi vagin acostumant. No ens han de cedir la nostra centralitat. L’hem d’exercir.

Illa regala al Papa un bitllet de Rodalies perquè el “seu viatge sigui etern”

Hem fet un web en 10 llengües (incloses el japonès, el xinès i l'àrab) per explicar al món que beneir la Torre de Jesús en castellà és un insult a Gaudí i a tots els catalans. Ho expliquem aquí: mailchi.mp/octuvre/operacio_…

Amb totes les diferències polítiques que pugui tenir amb @orriolsderipoll haig de dir que aquells suposats independentistes que estan més amoïnats per ella que pel govern del 155 que està enfonsant i espanyolitzant Catalunya mereixen el meu absolut menyspreu.

Sembla que demà es publicaran articles en diaris italians i espanyols signats per cinc expresidents de la Generalitat, expresidents del Barça i altres personalitats per explicar al Papa que visita un país que es diu Catalunya. La feina que no fa el “Govern de tothom” la torna a fer la societat civil.

La meva llengua és el català, el castellà me’l van imposar a l’escola a cop de càstig i fins q no el vaig aprendre vaig passar molt d temps sense entendre res, forastera en el meu propi país. Vaig suportar burles i ser la riota pel meu accent català en parlar el castellà. Q et 🖕🏼

Catòlics catalanoparlants, el missatge és clar: renuncieu al vostre idioma si voleu entrar en el Regne dels Cels. Dios existe. Deu, en canvi, no.

L'Arquebisbat de Barcelona ha decidit compensar la manca de català a les cerimònies amb què l'Escolania de Montserrat li canti: "Papa, jo vull ser torero", d'Albert Pla.

He vist publicat que sembla que s’hauria traslladat al Vaticà “la importància del català a Catalunya com a element cohesionador i vertebrador de la nostra societat”. Però és que el català no és important com a element cohesionador i vertebrador de la nostra societat. El català és la llengua de Catalunya. La llengua endògena, pròpia, nacional, a Catalunya. El castellà ha estat imposat per una via gens pacífica: prohibicions, lleis lingüicides i la despossessió simbòlica de generacions i generacions de parlants a qui els va ser amputada la parla, com expressava Joan Margarit. Quan es parli de la situació real del català, que també es pensi en això.

@Pontifex If you ignore Catalan, the language of the country and the language of Gaudí, during the blessing of the Cross of Jesus Christ, you are discriminating against Catalans. You must use Catalan, not just as a political act, but because it is the most logical and normal.

Hola, peque. ¿Sabes qué ha hecho papi hoy en el trabajo? Pues mira, ¿recuerdas a tu maestra, a la que quieres tanto y te dedica tantas horas? La he agredido. La he embestido por la espalda, haciendo que vuele y se reviente la cara contra el suelo.

Deu ser una broma de mal gust @sagradafamilia que per comprar entrades no hi hagi l'opció en català, oi? Gaudí es detingut per negar-se a parlar en castellà i ara no podem ni comprar entrades en català...

De debò que ningú pensa fer res davant d’aquesta vergonya? - Sagrada Família? - Bisbat? - Generalitat? Benedició de la torre de Jesucrist íntegrament en castellà? De debò? Ningú pensa fer res a part de genuflexionar-se? ara.cat/politica/l-esglesia-…

Avui he explicat al mostrador del CAP que he demanat el canvi de pediatra perquè no parla català i el meu fill no l'entén. Veien normal que jo traduís a la consulta, fins que els he dit que això, a banda que trepitja els seus drets, pot comportar problemes de diagnòstic. Aleshores m'han dit, amb tota la bona intenció de viure a la inòpia, que hi ha molts nens que amb 4 anys ja saben 3 idiomes, en el sentit de "els nens són esponges". Els he dit que si veuen bé que els nens compensin la responsabilitat del metge d'atendre'ls en el seu idioma. S'han quedat parats. No defalliu, el món és dels pesats.

Òmnium Cultural @omnium ingressa 10 milions de quotes que desgraven, se'n gasta 4 en sous, 5 en altres despeses de funcionament (lloguers, professionals diversos...), mig milió en amortitzacions i altres, finalment només queda mig milió per a ajuts i premis. Una gran menjadora.