A les eleccions europees, la primera candiatura conjunta, del Pirineu al Segura, en la major part de la Catalunya continental.

L'expulsió dels sis-cents cantaires de la Sagrada Família ja no és només notícia a Catalunya. Una senadora del Japó l'ha posada sobre la taula. Es diu Yuko Ohtsubaki, és senadora del Partit Socialdemòcrata japonès i fa anys que és una de les veus que expliquen la causa catalana al seu país. Va ser a l'aeroport del Prat l'octubre del 2019, entre la gent que va respondre a la crida del Tsunami Democràtic després de la sentència del Procés. No és una observadora casual: coneix Catalunya, la segueix i en parla des de l'altra punta del món. Ara ha qüestionat públicament que la policia espanyola fes fora sis-cents cantaires d'un temple per portar estelades entre les partitures i voler cantar Els Segadors. I ho ha lligat amb una pregunta que fa mal precisament perquè ve de fora: què en pensaria el Gaudí que va dissenyar la Sagrada Família, d'una escena com aquesta? És la pregunta que desmunta tota l'operació d'imatge. Perquè la jornada s'havia preparat com un aparador: el papa, la torre, les autoritats, la postal d'una Catalunya tranquil·la i normalitzada. I ara resulta que el detall que travessa fronteres no és la benedicció ni l'arquitectura, sinó que es va treure a empentes sis-cents catalans per voler cantar el seu himne nacional a casa seva. El que els organitzadors volien amagar és exactament el que ha donat la volta al món: que per sostenir la postal de la normalitat van haver de recórrer a la repressió que deien superada. Els sis-cents cantaires no van poder cantar aquell dia. Però el seu gest ha arribat més lluny que tots els discursos oficials de la jornada —fins al Parlament del Japó. A la Newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlem de temes legals i fiscals però també expliquem històries com aquesta i connectem els dos mons. Al primer comentari et deixo l'enllaç on apuntar-t'hi de franc

La USAP venç 24-47 a l'Ais occita i s'assegura la permanència al Top 14

Dedicada als bullys que tots sabem. Vist al magatzem-botiga de roba de segona mà dels EUA: #ROSS: "Dress for less". Els ianquis saben millor que nosaltres el què és l'apropiació cultural.

La #banderasuïssa és quadrada. Avisi la sra. I.A.

La #banderacatalana i la #banderaestelada PRESENTS, malgrat "ells". Doncs, espereu-vos que els banderaires tenim dues taces de bandera preparades pels biliosos i els pusil·lànimes. No deixarà indiferent, tothom hi ficarà cullerada, però XALAREU!

“Qui pugui fer, que faci” Hi ha moments en la història d’un país en què la diferència no la marquen les institucions. Ni els partits. Ni tan sols els governs. La marca una actitud. Durant els darrers anys, Catalunya ha viscut una depressió col·lectiva. Els anys posteriors a l’1 d’Octubre van deixar una sensació amarga: La d’un poble que havia fet un esforç extraordinari i que, després, havia estat conduït cap a la impotència per una classe dirigent més preocupada per gestionar la claudicació, i salvar el seu indigne cul, que per construir el futur. I així ens van acostumar a esperar. Esperar que algú resolgués els problemes. Esperar que algun partit reaccionés. Esperar que alguna institució liderés. Esperar temps millors. I mentre esperàvem, el país s’anava fent petit. Per això aquests dies han estat tan sorprenents. La visita del Sant Pare no només ha estat un esdeveniment religiós. Ha estat un recordatori de qui som quan deixem de mirar-nos el melic, quan deixem les auto-felacions narcisistes i l’autoconmiseració. Hem vist una Barcelona orgullosa. Hem vist gent treballant, organitzant-se, participant, fins i tot conspirant (bravo cantaires, perquè heu guanyat). Hem vist polítics (alguns), institucions, entitats i milers de ciutadans remant en la mateixa direcció. I sobretot hem tornat a veure una actitud que feia molts anys que no apareixia. Una actitud difícil de definir. En @jaumeclotet ens recordava avui que potser la manera més precisa de descriure-la és recuperant la crida a la Jihad fatxa de’n José María Aznar: “Quien pueda hacer, que haga.” Més enllà de qui la pronunciés, la idea és poderosa. Vol dir deixar d’esperar permisos. Vol dir assumir responsabilitats. Vol dir entendre que els grans canvis no apareixen perquè algú els decreta des d’un despatx, sinó perquè milers de persones decideixen actuar allà on són. El ciutadà que parla per defecte en català. L’empresari que crea una empresa. L’investigador que impulsa un projecte. El professor que forma millor els seus alumnes. L’arquitecte que somia una connexió entre terra i cel. L’enginyer que resol un problema. La periodista que explica les coses amb honestedat. El ciutadà que deixa de lamentar-se i comença a construir. Catalunya va ser gran quan aquesta era la seva manera natural d’entendre el món. Quan els industrials construïen fàbriques perquè l’Estat no les faria. Quan les cooperatives aixecaven escoles. Quan la societat civil creava hospitals, ateneus, caixes d’estalvi, orfeons, universitats populars i associacions de tota mena. Quan davant d’un problema la resposta instintiva era: “ja ho farem nosaltres.” I als de Madrid, que els bombin, com molt bé va dir l’alcalde Trias. Potser el principal llegat d’aquests dies no és la torre acabada de la Sagrada Família. Ni les cerimònies. Ni les fotografies. Potser és el recordatori que encara hi som. Que el país continua ple de gent capaç. Que encara existeix energia, talent i vocació de servei. Que no estem condemnats a esperar eternament que algú ens rescati. Que ho hem de fer nosaltres. Tots junts, i cadascú a casa seva. I que, davant dels enormes reptes que tenim per davant (especialment amb la preservació de la llengua), la resposta continua sent la mateixa que sempre ha funcionat. Qui pugui fer, que faci.

En el PAÍS VALENCIÀ parlem CATALÀ des de fa més de 750 anys, i la senyera és també la nostra bandera. Visca els PAÏSOS CATALANS!

Com la USAP, la Catalunya Nord s’ha de donar l’ambició d’un nou projecte Les paraules de Laurent Labit, entrenador de la USAP, en aquest final de temporada ressonen molt més enllà del rugbi. Quan declara: « Veig que aquí hi ha coses a fer, hi ha gent que empeny darrere nostre. No conec gaires llocs on, en aquest moment de la temporada, amb tot el que hem viscut, equips juguin davant d’estadis plens amb un ambient increïble », descriu un estat d’esperit profundament arrelat en aquest tros de Catalunya, al nord de les Alberes. Els nostres responsables polítics i institucionals haurien d’inspirar-se en aquesta visió positiva per proposar un projecte de futur per al departament. Però, per fer-ho, primer caldria que hi creguessin sincerament. >> Llegir tot l'article: angeletsdelaterra.com/actual…

Des que em van denegar tractament mèdic per voler-lo en català i ho van titllar de patologia mental estic en alerta crònica contra la catalanofòbia. Aquest cas a Finestrat, al País Valencià, m'ho ha fet reviure. Bullying i abús per valencianoparlant. diarilaveu.cat/llengua/aqui-…

La #banderakiwilaser a #Ucraïna stuff.co.nz/world/europe/300…

Que els enterraments de Verdaguer i Gaudí fossin multitudinaris, com els de Guimerà i Macià, només s'entén pel tema del catalanisme de base popular. Quan Gaudí mor el 1926 la població ja té clar que era un catalanista radical emblema del separatisme, com deia Permanyer el 2003.

El PSC, amb el suport incondicional d'ERC i els Comuns, reprimint i perseguint independentistes catalans. No ho oblidarem mai.

El valencià és a llengua històricament minoritzada (crec que no cal explicar el perquè). En termes ecològics, està en perill d'extinció. No és una qüestió de "respeto", sino de protecció del més feble. Però és curiós que defensar el valencià s'associe amb ser "catalanista"...

Un referent de la dignitat. Tossiu-li a un cors, espanyolets cagadets?

M’agrada saber que quan em cag en la Guàrdia Civil i en la puta Espanya catalanòfoba tenc els agents al·ludits prenent apunts per fer els seus informes falsos. Un dia aprofitaré que em llegeixen per explicar-los els articles del Codi Penal que castiguen el seu comportament.

Google translate ja permet traducció instantània en mode conversa en català! El servei ha passat de 5 a 70 llengües disponibles, afegint-hi el català. Ser una de les 70 llengües pioneres (de les 6000 que hi ha al món) és el resultat de l’esforç de milers de persones que mantenim viva la llengua a la xarxa. Hi ha moltes llengües ‘estatals’ que no gaudeixen de la bona posició del català a la xarxa, tot i la diglòssia imperant. De les pedres, en fem pans. Seguim! 😉

Se li ha d'agrair l'efecte Streisand. S'hauria cantat Els Segadors, que és de curta durada i hauria passat absolutament desapercebut. Ara, en canvi, poder parlar, objectivament, de repressió. Gràcies a aquest espanyolista inútil.

Esperem amb candeletes el dia de la condecoració per saludar-lo l'endemà.

L'#estanquera del #TerciodeNtraSradeMontserrat, la unitat de #requetés franquistes fundada a Saragossa, no a Catalunya (1936). És un miracle de la Moreneta que algun supervivent la dugués fins allà. Eren carn d'escorxador i van palmar quasi tots, enviats en missions suïcides.