Que l'espoli fiscal ens afecta es nota sobretot en la falta d'infraestructures. Els Països Baixos són només 1,6 vegades més gran que Catalunya, però disposen d'un sistema ferroviari que permet a la ciutadania moure's arreu del país. Només tenen 2 trens d'alta velocitat.

RT @Cristina_B: La #SagradaFamília fue diseñada y construida hasta su muerte por Antoni Gaudí, catalanista, en Barcelona, Catalunya. Lo dej…

Fa només deu anys els personatges de l'òrbita dels Comuns i el Psoe català qualificaven la Sagrada Família de Mona de Pascua gegant (sempre han odiat a Gaudí). Ara tots corren a fer-se fotos i dir que és un símbol d'espanyolitat.

El més greu de tot és que els fan fora perquè sospiten que cantaran Els Segadors. Els Segadors. L’himne nacional de Catalunya. L’himne de la nostra terra, de la Sagrada Família, de Gaudí i de generacions de catalans. Un himne que hauria d’haver sonat amb tota naturalitat, sense que ningú l’hagués de demanar, per una simple qüestió de dignitat i respecte. Però estem en mans d’una classe política que ni tan sols és capaç de defensar els símbols nacionals més elementals, no fos cas que algú s’incomodés. I ara venen els escarafalls de sempre, dels que els han donat suport. el crit al cel i l’indignació mentre en passem una altra, oblidem i tornem a començar. No son capaços de defensar el nostre himne, peró amb lo de defensar un estat hi tindran la mà trencada tu!

El 1968, Joan Manuel Serrat va renunciar a Eurovisió perquè TVE no li deixava cantar en català. Va ser vetat durant anys a la televisió del franquisme. Dècades després, es va convertir en un dels activistes més visibles contra la independència de Catalunya. El 2017, Gabriel Rufián va cridar al Congrés: "Quita tus sucias manos de las instituciones catalanas." Nou anys després és un dels referents de l'espanyolisme d'esquerres i fa vídeos amb Serrat dient "es un honor y una ilusión." Bernat Dedéu en va fer el resum en tres paraules: "Tots del PSOE, finalment." No és una casualitat ni una traïció inesperada. És un patró. Només necessita que et quedis prou anys a Madrid fins que la resistència es vagi gastant, els incentius canviïn de banda i la llengua dels tuits passi a ser l'espanyola. Serrat va trigar dècades. Rufián, menys. De fet Rufián sempre ha estat així però quan li interessava ho dissimulava. Picaresca espanyola. A la Newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlem de temes legals i fiscals però també expliquem històries com aquesta i connectem els dos mons. Al primer comentari et deixo l'enllaç on apuntar-t'hi de franc

サグラダファミリアを設計したガウディはこの事態をどう思うだろうか。

Senadora del Partit Socialdemòcrata del Japó critica i qüestiona l'expulsió dels 600 cantaires a la Sagrada Família. Doncs potser si que ha arribat una mica més lluny del que pensàvem. Potser si que cal seguir fent soroll per informar al món.

“Qui pugui fer, que faci” Hi ha moments en la història d’un país en què la diferència no la marquen les institucions. Ni els partits. Ni tan sols els governs. La marca una actitud. Durant els darrers anys, Catalunya ha viscut una depressió col·lectiva. Els anys posteriors a l’1 d’Octubre van deixar una sensació amarga: La d’un poble que havia fet un esforç extraordinari i que, després, havia estat conduït cap a la impotència per una classe dirigent més preocupada per gestionar la claudicació, i salvar el seu indigne cul, que per construir el futur. I així ens van acostumar a esperar. Esperar que algú resolgués els problemes. Esperar que algun partit reaccionés. Esperar que alguna institució liderés. Esperar temps millors. I mentre esperàvem, el país s’anava fent petit. Per això aquests dies han estat tan sorprenents. La visita del Sant Pare no només ha estat un esdeveniment religiós. Ha estat un recordatori de qui som quan deixem de mirar-nos el melic, quan deixem les auto-felacions narcisistes i l’autoconmiseració. Hem vist una Barcelona orgullosa. Hem vist gent treballant, organitzant-se, participant, fins i tot conspirant (bravo cantaires, perquè heu guanyat). Hem vist polítics (alguns), institucions, entitats i milers de ciutadans remant en la mateixa direcció. I sobretot hem tornat a veure una actitud que feia molts anys que no apareixia. Una actitud difícil de definir. En @jaumeclotet ens recordava avui que potser la manera més precisa de descriure-la és recuperant la crida a la Jihad fatxa de’n José María Aznar: “Quien pueda hacer, que haga.” Més enllà de qui la pronunciés, la idea és poderosa. Vol dir deixar d’esperar permisos. Vol dir assumir responsabilitats. Vol dir entendre que els grans canvis no apareixen perquè algú els decreta des d’un despatx, sinó perquè milers de persones decideixen actuar allà on són. El ciutadà que parla per defecte en català. L’empresari que crea una empresa. L’investigador que impulsa un projecte. El professor que forma millor els seus alumnes. L’arquitecte que somia una connexió entre terra i cel. L’enginyer que resol un problema. La periodista que explica les coses amb honestedat. El ciutadà que deixa de lamentar-se i comença a construir. Catalunya va ser gran quan aquesta era la seva manera natural d’entendre el món. Quan els industrials construïen fàbriques perquè l’Estat no les faria. Quan les cooperatives aixecaven escoles. Quan la societat civil creava hospitals, ateneus, caixes d’estalvi, orfeons, universitats populars i associacions de tota mena. Quan davant d’un problema la resposta instintiva era: “ja ho farem nosaltres.” I als de Madrid, que els bombin, com molt bé va dir l’alcalde Trias. Potser el principal llegat d’aquests dies no és la torre acabada de la Sagrada Família. Ni les cerimònies. Ni les fotografies. Potser és el recordatori que encara hi som. Que el país continua ple de gent capaç. Que encara existeix energia, talent i vocació de servei. Que no estem condemnats a esperar eternament que algú ens rescati. Que ho hem de fer nosaltres. Tots junts, i cadascú a casa seva. I que, davant dels enormes reptes que tenim per davant (especialment amb la preservació de la llengua), la resposta continua sent la mateixa que sempre ha funcionat. Qui pugui fer, que faci.

L’església Espanyola ja deu està dissenyant com espanyolitzar l’esdeveniment de la futura santificació de l’arquitecte Català Antoni Gaudí. No ho hem de permetre

La que vosaltres no heu estat mai

🚨🇨🇦 BREAKING: World Cup protestors cover FIFA logo in Toronto with a powerful message Repost if you think israel should be kicked out.

El 19 de maig de 1960, al Palau de la Música Catalana, el govern de Franco va prohibir que l'Orfeó Català cantés el Cant de la Senyera en un homenatge al poeta Joan Maragall — l'autor de la mateixa peça. El governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, va treure la cançó del programa uns dies abans. L'Orfeó va acatar. Quin remei. Però una part del públic no. Es van aixecar, van entonar el Cant de la Senyera i van llançar octavetes de protesta. Hi va haver detencions. Jordi Pujol, que havia organitzat la protesta des de fora del recinte, va acabar condemnat a set anys de presó. Seixanta-sis anys després, durant la visita del papa Lleó XIV a la Sagrada Família, sis-cents cantaires que formaven part dels cors de la cerimònia van ser expulsats del recinte per la Policía Nacional. Els agents van detectar que entre les partitures hi amagaven estelades i que, al final de l'acte, volien cantar Els Segadors. El servei de seguretat va requisar fulls amb senyeres, estelades i missatges com "Gaudí era català". Els Mossos els van encapsular al carrer, sense explicacions, fins que va acabar tot. Ni una arma. Ni una amenaça. Unes banderes i una cançó. 1960-2026. A la Newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlem de temes legals i fiscals però també expliquem històries com aquesta i connectem els dos mons. Al primer comentari et deixo l'enllaç on apuntar-t'hi de franc

Als espanyols no els fa nosa Catalunya. No volen eliminar el territori. Els fa nosa la nació catalana. Volen eliminar la nació catalana. Substituir-la per la seva. O per qualsevol híbrid assimilat a la seva.

Hi ha un senyor gran independentista que grava al fill de puta de blau que comença la baralla. Si algú sap qui és i m'ho passés per privat li posaríem, carallot, nom i cognoms i algunes coses més...

Llegiu això sobre com els cantaires ahir van cantar encerclats com a Corea del Nord. Operació Garzón de pa sucat amb oli. Que després diguin que no estan cagats. Paranoia total. vilaweb.cat/noticies/repress…

What's happening in Gaza and Lebanon is a Holocaust.

Tot allò sublim que vam viure ahir deriva de la catalanitat, del profund arrelament del geni de Gaudí a l’essència del país. Totes les ombres, deriven d’Espanya i de la seva voluntat d’impedir que siguem com som.

Gaudí donà poques entrevistes, però en una, el 1917, va parlar sobre religió i Catalunya. Entre d’altres, digué: “ERA HORA DE DEMOSTRAR QUE CATALUNYA ÉS APTA PER GOVERNAR-SE” “ELS CASTELLANS SON RESPECTE ELS CATALANS EL QUE ELS CÍCLOPS EREN DELS GRECS” Val la pena llegir-la.

Miro les imatges i penso que encara seria més espectacular si l'octubre de 2017 s'haguessin fet les coses bé. Els rapinyaires castellans i els botiflers i mesells que ens governen mai podran superar la dignitat de Gaudí.

"Parlar català és un obligat homenatge al nostre origen" Antoni Gaudí, 9 d'agost de 1917