Per cert. El rector de la Sagrada Familia no va trobar a faltar 600 cantaires? Omella ha dit res? Cap institució cultural pública? Liceu?

Sou molt bons!!!

Ara que alguns ens diuen que hem d'estar pendents del que passa amb la Llei d'amnistia per si la seva aplicació permet la tornada de Puigdemont ens oblidem que cap policia ha pagat pels seus actes per l'aplicació de la mateixa. Hem fet un negoci rodó, rodó. Poca memòria tenim. Molt poca. Ni oblit ni perdó ha esdevingut una frase més sense contingut

El proper dimarts, 16 de juny, tornam tenir una cita davant els jutjats de Via Alemanya de Palma. Hora? 12:45 h! Hi ha en joc la llibertat d'expressió i en Balti Picornell ens necessita!

“Qui pugui fer, que faci” Hi ha moments en la història d’un país en què la diferència no la marquen les institucions. Ni els partits. Ni tan sols els governs. La marca una actitud. Durant els darrers anys, Catalunya ha viscut una depressió col·lectiva. Els anys posteriors a l’1 d’Octubre van deixar una sensació amarga: La d’un poble que havia fet un esforç extraordinari i que, després, havia estat conduït cap a la impotència per una classe dirigent més preocupada per gestionar la claudicació, i salvar el seu indigne cul, que per construir el futur. I així ens van acostumar a esperar. Esperar que algú resolgués els problemes. Esperar que algun partit reaccionés. Esperar que alguna institució liderés. Esperar temps millors. I mentre esperàvem, el país s’anava fent petit. Per això aquests dies han estat tan sorprenents. La visita del Sant Pare no només ha estat un esdeveniment religiós. Ha estat un recordatori de qui som quan deixem de mirar-nos el melic, quan deixem les auto-felacions narcisistes i l’autoconmiseració. Hem vist una Barcelona orgullosa. Hem vist gent treballant, organitzant-se, participant, fins i tot conspirant (bravo cantaires, perquè heu guanyat). Hem vist polítics (alguns), institucions, entitats i milers de ciutadans remant en la mateixa direcció. I sobretot hem tornat a veure una actitud que feia molts anys que no apareixia. Una actitud difícil de definir. En @jaumeclotet ens recordava avui que potser la manera més precisa de descriure-la és recuperant la crida a la Jihad fatxa de’n José María Aznar: “Quien pueda hacer, que haga.” Més enllà de qui la pronunciés, la idea és poderosa. Vol dir deixar d’esperar permisos. Vol dir assumir responsabilitats. Vol dir entendre que els grans canvis no apareixen perquè algú els decreta des d’un despatx, sinó perquè milers de persones decideixen actuar allà on són. El ciutadà que parla per defecte en català. L’empresari que crea una empresa. L’investigador que impulsa un projecte. El professor que forma millor els seus alumnes. L’arquitecte que somia una connexió entre terra i cel. L’enginyer que resol un problema. La periodista que explica les coses amb honestedat. El ciutadà que deixa de lamentar-se i comença a construir. Catalunya va ser gran quan aquesta era la seva manera natural d’entendre el món. Quan els industrials construïen fàbriques perquè l’Estat no les faria. Quan les cooperatives aixecaven escoles. Quan la societat civil creava hospitals, ateneus, caixes d’estalvi, orfeons, universitats populars i associacions de tota mena. Quan davant d’un problema la resposta instintiva era: “ja ho farem nosaltres.” I als de Madrid, que els bombin, com molt bé va dir l’alcalde Trias. Potser el principal llegat d’aquests dies no és la torre acabada de la Sagrada Família. Ni les cerimònies. Ni les fotografies. Potser és el recordatori que encara hi som. Que el país continua ple de gent capaç. Que encara existeix energia, talent i vocació de servei. Que no estem condemnats a esperar eternament que algú ens rescati. Que ho hem de fer nosaltres. Tots junts, i cadascú a casa seva. I que, davant dels enormes reptes que tenim per davant (especialment amb la preservació de la llengua), la resposta continua sent la mateixa que sempre ha funcionat. Qui pugui fer, que faci.

Tens raó. Ara imagina't no poder viure plenament en la teva llengua al teu propi país i sentir sempre que això no només no és cap problema, sinó que la vols imposar. T'ho imagines, Josep?

A mi ell, personalment, m'agrada. Crec que ha comès grans errors tàctics i estratègics, com donar suport a l'agenda 2030, a Ucraïna i contra Israel, però crec en la seva bona fe, i no s'ha sabut envoltar de bons col·laboradors. Però no deixa de ser un referent internacional clar

Al meu parer, l'única cosa que pot fer amb dignitat és plegar de Junts, oferir-se com un referent del moviment independentista a disposició de tots, donant suport a l'exterior a les decisions que es prenguin a Catalunya.

Fora bromes. Vull mostrar públicament la meva solidaritat amb els periodistes castellanoparlants enviats al Mundial. Ens hem de donar suport, els parlants de llengües minoritzades.

You, palet, why use Spanish when we can all understand each other in English?

Una és espanyola va ser construïda amb presoners forçats pel feixisme i l'altra catalana i amb la voluntat i les donacions de la gent. Per cert soc ateu.

Això és un escàndol. Madrid, amb un PIB lleugerament superior al de Catalunya, paga un 40% menys d'impostos que Catalunya. Formar part d'Espanya és un pèssim negoci per tots els catalans, siguin independentistes o no.

Com diem al meu país d'origen, quan l'Argentina encara no existia, l'església catòlica ja hi era, i ja era corrupta.

Jo faria una oferta per Neymar de 100 milions d'euros a veure si el fitxa el Trampes.

Avui el Barça ha aconseguit la CHAMPIONS número 50 de la història!!!

Senadora del Partit Socialdemòcrata del Japó critica i qüestiona l'expulsió dels 600 cantaires a la Sagrada Família. Doncs potser si que ha arribat una mica més lluny del que pensàvem. Potser si que cal seguir fent soroll per informar al món.

Illa emprant una llengua diferent del CAT exigeix respecte per la presumpció d'innocència. A 1a fila escoltant-lo hi tenia assegut F.Pedret: membre de la Mesa del @parlamentcat que votà a favor de suspendre la MHP @LauraBorras negant-li així la pr d'innocència. Quelcom grinyola

Pactar un referèndum. Ergo el del primer d'octubre ja no els hi val. Així estem a aquestes alçades.

Per què volen parlar una llengua que només dominen 500 milions de persones al món si l’anglès el parlen 1.500 milions de persones? Per cridar l’atenció? Per molestar? El Mundial és un esdeveniment global i en anglès ens entenem tots! El nacionalisme és una malaltia.

Com passava amb el Barça de Guardiola, l'equip té els millors jugadors del món i estan fora del mercat. Puix que el Real Madrid no els pot comprar, es dedica a cercar substituius suposats objectius del Barça, com Bernardo Silva o Cucurella. Barcelonitis acomplexada de perdedor.