A Catalunya, parlar d’Israel és parlar de nosaltres mateixos, encara que gairebé ningú no ho vulgui reconèixer. El conflicte araboisraelià —i especialment el palestinisme— s’ha convertit en un element central de la identitat política d’una part de la societat catalana, en motor per a l’activisme i els partits, i en una obsessió mediàtica que supera amb escreix el seu pes real. Però per què un país amb tan pocs jueus catalans sent tanta passió —i tanta hostilitat— envers l’Estat jueu? Israel és un mirall incòmode per al catalanisme contemporani. És una nació petita, nascuda d’una lluita nacional enmig d’un entorn hostil, que ha sabut sobreviure i prosperar. En molts aspectes, el sionisme realitza allò que el catalanisme històric —tant de dreta com d’esquerra— admirava: la capacitat d’un poble per mantenir viva la seva llengua, la seva cultura i el seu país en les pitjors condicions. Figures com Rovira i Virgili van veure en el renaixement jueu un model de perseverança nacional. L’hebreu que revivia després de dos mil anys d’oblit simbolitzava que la voluntat d’un poble pot vèncer la història. Avui, però, aquella fascinació s’ha transformat en ressentiment. Una part del catalanisme actual veu en Israel allò que no ha gosat ser: una nació que decideix existir, defensar-se i triomfar sense demanar permís. El rebuig al sionisme és, sovint, una manera d’expiar la pròpia impotència. Criticar Israel és més còmode que assumir el fracàs del propi projecte nacional. Després de la fi de les grans utopies, l’esquerra catalana ha trobat en el palestinisme una causa moral substitutiva. És un relat simple i còmode: oprimits contra opressors. Però la realitat és molt més complexa. I la contradicció, evident: Israel, que va acollir exiliats del franquisme i antics militants d’EPOCA, és avui demonitzat pels seus hereus polítics. El que abans era reconeixement i admiració s’ha convertit en negació, incomprensió i menyspreu. Aquesta actitud, a més, tranquil·litza Madrid. Durant anys, la diplomàcia espanyola ha recelat dels lligams entre Israel i Catalunya. Avui poden estar satisfets: la majoria de partits catalans s’han alineat amb la posició espanyola contra Israel. L’antisionisme català és ja un signe de lleialtat a l’Estat, una manera d’afirmar que, en política exterior, Catalunya no discrepa. Per a Espanya, veure l’independentisme actuar com a eco de la seva diplomàcia és més que una victòria simbòlica. També hi ha una ingenuïtat —o un cinisme— de fons. Espanya manté, des del franquisme, relacions estratègiques amb el món àrab per raons econòmiques i d’interès nacional. El palestinisme català no trencarà mai aquest vincle. Pensar que defensar Palestina generarà solidaritat del món àrab amb la causa catalana és no entendre com funciona la política internacional. O potser sí que s’entén, i simplement es prefereix mantenir el relat per cultivar un espai electoral, encara que sigui a costa dels interessos nacionals i emancipatoris de Catalunya. Hostilitzar Israel no aporta res al projecte independentista català. No el fa més fort ni més creïble. Mentre els kurds, també sense estat, mantenen relacions estretes amb Israel per afinitat i reconeixement mutu, a Catalunya es prefereix una postura moralista i ineficaç. És política simbòlica en clau autonòmica, no nacional. La paradoxa és que un país amb tan pocs jueus dediqui tanta energia a parlar d’Israel. Però, en realitat, el debat no és sobre l’Orient Mitjà: és sobre nosaltres. Sobre la pèrdua d’un projecte nacional, sobre la substitució del realisme per la moral, sobre la necessitat d’odiar o admirar allò que ens recorda el que podríem haver estat. Israel és, per a Catalunya, un mirall incòmode. Reflecteix la força d’un poble que ha decidit existir, costi el que costi. I mentre no sapiguem mirar-nos-hi sense ressentiment, continuarem utilitzant el conflicte dels altres per amagar la nostra pròpia derrota.

This is a fairly long film in terms of what X likes, but it is one of the most important and detailed videos that absolutely everybody should bookmark, watch and share. This is the most detailed evidence-based film about the Origins of the Palestinian Cause, right from its Nazi roots. I cannot complement the producer of this film, @rehoov, enough. This is a masterpiece of historical significance. I hope people like @MOSSADil @marklevinshow @DefiyantlyFree @BillAckman @ACTBrigitte @jihadwatchRS and others may share this to a much wider audience. It is so essential that the truth is seen by everyone, and the lies exposed.

This Governments branding of protest as 'terrorism' has seen grandparents arrested and dragged through the courts simply for holding up signs. It's deeply authoritarian when people are speaking out against a genocide and for a free Palestine.

I strongly condemn today's Israeli strikes on Beirut. The strikes took place despite the ceasefire & at a time when the US & Iran are expected to reach an agreement that will pave the way to a peaceful resolution of this conflict. This conflict is having a devastating impact on the world's economy. I urge all parties to show maximum restraint at this crucial moment & I strongly hope for a successful outcome of the ongoing efforts by the US & Iran.

Porque literalmente quien empezó la guerra de 1967 fue Israel. De nada.

Just in: Doctors Without Borders staff have been sexually abusing underage refugees in Chad — including trading aid for sex, and indications of organized sexual trafficking. For those who've followed the group's ties to Hamas and Islamic Jihad in Gaza, this is hardly a surprise

Knesset Seat Poll [w. Hadash-Ta'al-Balad merger] 🔵Likud: 22 🔴Together: 20 🔴Yashar: 20 🔴Democrats: 10 (-1) 🔵Shas: 9 🔵Otzma: 9 🔴Yisrael Beteinu: 8 🔵UTJ: 7 🟢Hadash-Ta'al-Balad: 6 ( 1) 🟢Ra'am: 5 🔵RZP: 4 changes w. no-merger scenario via Midgam/Chan12, June 11

If the 1967 borders are so important, why did they go to war in 1967 when they already controlled that land? Golda Meir laying it out. The quarrel has never really been about territory. It was about refusing to accept Jewish self-determination and the right to exist at all. They started a war. They lost. They cried.

🚨Global media claimed the IDF struck a tent of Gaza "journalists" at Nasser Hospital on Apr 7, 2025 killing @pressfreedom listed reporter Helmi al-Faqawi. PIJ just admitted he was a commander! REAL STORY: terrorists posing as journalists using hospitals as command centers

BREAKING: Alice Edwards, one of only two UN rights experts to sign a letter on the Oct. 7 atrocities, says “There was a campaign [by other rapporteurs] to prevent that letter going out. Weeks of being bullied and deterred from writing it, telling me everything in it was false.”